El documento más nuevo que se publica en la página del Ajuntament de Barcelona es de hace cinco años. Las políticas de actuación son de hace un siglo a excepción de la supresión del sacrificio expeditivo. En otoño de 2005 se hablaba del CAAC como un centro de Acogida de animales oponiéndolo a perrera. En 2010 las intenciones no se han convertido en una realidad, pero permiten señalar la vacuidad de algunas manifestaciones y el uso maniqueo de las palabras. Insistimos en dos cosas: que a pesar de que ellos dan los datos de una gran sensibilidad animalista de los ciudadanos por lo visto hasta ahora les ha traido al pairo por que no han hecho nada bueno. Y segundo: "mejor tarde que nunca":
UNA HISTÒRIA DE 130 ANYS
Aquesta serà la culminació d’un procés d’adaptació progressiva
de la política municipal a l’evolució de la mateixa
societat. “La relació dels estaments de salut pública de la
ciutat amb la problemàtica dels animals domèstics data de
finals del segle XIX. Aleshores és quan es creen el
Laboratori Municipal, el 1887, i l’Institut Municipal
d’Higiene, el 1891, organismes precedents de l’ASP. En
aquella època els animals es consideraven fonamentalment
des del punt de vista de la zoonosi, de les malalties que
podien transmetre –explica Armengou–. Més tard, a partir
del primer terç del segle XX, els animals van entrar progressivament
a les cases i es van integrar en la vida familiar,
de manera que van sorgir altres reptes i consideracions: la
reproducció incontrolada, les al·lèrgies, els canvis en les
situacions familiars, etc., van donar lloc als abandonaments.
Continuaven, per tant, sent una matèria de salut
pública. Però els últims anys s’ha obert pas la concepció
que els animals domèstics són una font de felicitat per la
companyia que donen i també una font de salut psicosocial
i física per a col·lectius com la gent gran i altres de persones
afectades per determinades malalties o trastorns del comportament.
I això s’ha produït paral·lelament a un gran
creixement de la sensibilització ciutadana”.
Segons les enquestes trimestrals que fa l’Ajuntament, dos
terços de la població està al corrent de les principals notícies
referides als animals de companyia. A Barcelona hi ha
més persones vinculades a associacions proteccionistes que
a ONG d’ajuda al Quart Món.
http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm66/72-75.pdf
UNA HISTÒRIA DE 130 ANYS
Aquesta serà la culminació d’un procés d’adaptació progressiva
de la política municipal a l’evolució de la mateixa
societat. “La relació dels estaments de salut pública de la
ciutat amb la problemàtica dels animals domèstics data de
finals del segle XIX. Aleshores és quan es creen el
Laboratori Municipal, el 1887, i l’Institut Municipal
d’Higiene, el 1891, organismes precedents de l’ASP. En
aquella època els animals es consideraven fonamentalment
des del punt de vista de la zoonosi, de les malalties que
podien transmetre –explica Armengou–. Més tard, a partir
del primer terç del segle XX, els animals van entrar progressivament
a les cases i es van integrar en la vida familiar,
de manera que van sorgir altres reptes i consideracions: la
reproducció incontrolada, les al·lèrgies, els canvis en les
situacions familiars, etc., van donar lloc als abandonaments.
Continuaven, per tant, sent una matèria de salut
pública. Però els últims anys s’ha obert pas la concepció
que els animals domèstics són una font de felicitat per la
companyia que donen i també una font de salut psicosocial
i física per a col·lectius com la gent gran i altres de persones
afectades per determinades malalties o trastorns del comportament.
I això s’ha produït paral·lelament a un gran
creixement de la sensibilització ciutadana”.
Segons les enquestes trimestrals que fa l’Ajuntament, dos
terços de la població està al corrent de les principals notícies
referides als animals de companyia. A Barcelona hi ha
més persones vinculades a associacions proteccionistes que
a ONG d’ajuda al Quart Món.
http://www.bcn.cat/publicacions/b_mm/bmm66/72-75.pdf
