Por que yo lo Lalo: Testimonio de un tesoro

M’han demanat que escrigui explicant la meva experiència en l’adopció d’un animal en el CAAC, essent-ne una voluntària més. I aquí estic.
No pensàvem en adoptar un gos, pel tema dels horaris i les poques hores que passem a casa. Hem tingut la gran sort d’encertar el gos, que és boníssim i tenir uns grans veïns, que el cuiden i el treuen a passejar a la tarda, així està acompanyat una gran part del dia.
Malgrat al meu marit sempre li ha fet il·lusió tenir un cadell per ensenyar-lo des del primer dia, jo m’hi vaig negar completament. Veig massa sovint com els cadells i els gossos joves són adoptats amb moltíssima facilitat, mentre que als vellets no els vol ningú. Vaig estar-hi reflexionant força i vaig fer una petita llista dels gossos de petit tamany (tenim un pis de 60 m2) que veia amb els meus ulls més “apuradets”. Finalment em vaig decidir per un gosset, barreja Yorkshire, que devia tenir bastants anys, era pràcticament cec, sord, coix i sense pèl al cos. Tenia por que aquest hivern amb el fred no hauria sobreviscut. Tenia el que es diu “cua de rata” i feia moltíssima pena. L’equip veterinari, molt atent, me li van fer una petita revisió abans de prendre’l, em varen informar del resultat de les darreres analítiques i del que tenia que anar controlant del seu estat de salut. Quan el meu marit va veure el gos que li portava, va tenir una decepció, no era un animal atractiu i estava en bastant mal estat i envellit, opinava que moriria als pocs mesos i a més, tenia diarrea (com tots els gossos del CAAC!). Qualsevol gos mereix morir en un lloc calent i sentint-se estimat
El gos en qüestió es deia Michael, nosaltres el varem batejar com a Lalo. 2 mesos i mig més tard, ens té a tots totalment enamorats, a nosaltres i a tot el veïnat. El Lalo ha passat de pesar 4 kg a 6 kg, no té mai diarrea (malgrat piqui una mica de pernil aquí i una mica de salami allà), li ha crescut un cabellet de color canyella per tot el cos preciós, la cua de rata s’ha tornat gruixuda i completament flexible, salta i corre quan surt a passejar, és molt carinyós i a més a més sembla que hi veu una mica més i comença a sentir-nos si xiulem o el cridem. Es un gos molt i molt bo, li agrada jugar amb tots els altres gossos que trobem. No borda, està sempre content i a la nit es queda a la seva cuneta dormint tant tranquil. Tothom que el veu queda sorprès davant d’aquesta metamorfosis.
Quan l’agafem en braços tanca els ulls i sospira profundament, crec que en aquells moments, pensa en quina sort té de poder gaudir d’una segona oportunitat. I nosaltres, com ja he dit, estem molt feliços de què hagi passat a formar part de la nostra petita família. Sempre m’havien dit que els animals adoptats eren molt agraïts, per la meva experiència puc dir, que no haguéssim pogut trobat al nostre Lalo en cap botiga d’animals i que és un gos que no es podria comprar amb diners, perquè no té preu.
Volia agrair les gràcies a la Imma, l’Eva i l’Anne, de l’equip veterinari del CAAC, la seva atenció. Encara ara em pregunten com evoluciona el nostre petitó.
Aïda Roca